Potser el més obvi
i visible en la no-activitat que anomenem meditació sigui la quietud d’aquell
qui l’exercita.
Repòs quasi
complet del cos i, també, de la dimensió mental. Atenció focalitzada en el
present. Silenci.
Què entenem per
quietud?
Quietud no és no fer res, sinó que, paradoxalment, es
tracta de fer res. L’actitud envers
la meditació és, assenyalant aquest matís important i contràriament a allò que podríem
pensar d’entrada, molt activa.
És un
posicionar-nos per a l’escolta. Escolta atenta del cos, de la ment i de les
emocions, escolta d’un mateix i del que ens envolta. Una escolta en el present.
Les primeres
vegades que ens asseiem per a aprendre acostumen a ser moments de neguit i,
sovint, d’avorriment. Car en un temps com el nostre, en el que estem
permanentment colpits per incentius i fites, el fet d’aturar-nos per a descansar,
escoltar o perdre el temps pot no
estar ben vist pels altres i, fins i tot, en el fons, per a nosaltres mateixos.
Normalment el pensament ens truca tot exclamant la inutilitat de la meditació,
utilitzant tot un conjunt de pensaments que ens permeten, si més no,
distreure’ns mentre meditem. Els hauries
que acostumen a envoltar-nos són el millor exemple d’aquestes distraccions.
Però la meditació
no és una distracció o una evasió. És un entrenament constant i permanent.
L’atenció continuada, la consciència en allò que hi ha. Demanda d’una
focalització total, com la del funambulista convertit, ell i el fil que el
sosté, en una única presència.
La quietud, per
tant, implica un respirar, un posicionar-se corporal, un estar des d’allò
emocional i una mirada atenta il·luminant una font interna que, tot i ser una
fuga sense control al principi, va apaivagant-se per a transformar-se en un
espai des d’on poder experienciar amb un altre pell.
Aquest espai,
aquest situar-se davant del món, és la meditació en sí. Un espai, una actitud,
una mirada, un respirar, un sentir, una presència que ens permet retrobar-nos amb
un ser més pausat, més conscient de què ens amaguen les presses, els pensaments
i els dictats del altres.
