Yoga amb acompanyament

El yoga que habitualment practiquem avui és com robar-li el Ferrari al papa sense saber conduir. Potser aconseguim arribar als pedals i posar primera, però desconeixem el poder real de tants cavalls.

Hem aconseguit rebre el llegat d'una tradició poderosa, però pel camí hem perdut la manera com se'ns fa nostra.

Antigament, l'aprenentatge i la pràctica s'acompanyaven. Avui, en una mena de metàfora dels temps que corren, caminem sols i visitem l'espai de yoga com a consumidors. Senyoreta, vinc al taller de reparacions, em cal apretar un parell de cargols que grinyolen. Al parquet, mirem de posar a punt la màquina, i això serviria si fóssim una màquina o si tinguéssim una màquina al nostre servei. Però no.

Som éssers vius que respiren com senten, que es mouen com pensen, que pateixen com es contrauen, que riuen com es deixen anar. I quan la pràctica es fa regular i profunda, tot allò que tapàvem amb contraccions diverses, aflora. I en això ens quedem sols. Què faig amb tot això que em confon, que m'obra portes, que em qüestiona, que m'emborratxa, que m'impulsa...?

Quan practico yoga aprenc a contactar holísticament amb mi. Faig més presents les percepcions a tots nivells (físic, emocional, mental) i, sovint, em perdo intentant comprendre què em passa, per què sento allò que sento, què faig amb tot això que és tan nou i tan vell (i tan bell) alhora. Perquè a l'escola o a la plaça ningú m'ha parlat de com gestionar emocions, idees, sensacions... i ara em menjo un plat suculent i no sé com digerir-lo.

L'acompanyant no té la bareta màgica, ni coneix el destí últim dels mortals, però fa més anys que camina i coneix algunes trampes, com obrir algunes portes, quins bolets són tòxics i quines plantes curatives. L'acompanyant no és exactament un guia, és més aviat un gat vell que ha après quan saltar i quan aturar-se.


Lila